Entrevista als guanyadors de la 7a edició de Participa Méliès – Imaginació al Poder

Entrevista a Zamir A. Hernandez

D’on sorgeix el teu interès pel cinema?

Des que tinc memòria he tingut inclinació per allò artístic, i sempre buscava l’oportunitat d’expressar-ho. Quan tenia 8 anys, el meu tiet i els avis em van dur per primera vegada al cinema a veure El senyor dels anells. El retorn del rei. Vaig quedar força sorprès amb aquella bella experiència i, a partir d’aquell moment, vaig voler veure més i més pel·lícules i vaig començar a interessar-me pel procés de filmació. Mirava els “Darrere la càmera” que hi havia als DVDs. El que m’encanta del cinema és el procés d’explicar una història i transmetre emocions mitjançant imatges i so.

Havies realitzat algun altre curtmetratge anteriorment? I havies participat en algun altre concurs de vídeos?

Sí, als 11 anys la meva primera “càmera” va ser la d’un telèfon Nokia 3220 i vaig començar a fer els meus primers experiments. Amb el pas del temps vaig tenir dues càmeres de MiniDV i vaig començar a fer més curtmetratges amb elles. Al 2019 vaig aprendre a fer servir l’Adobe After Effects i, a poc a poc, vaig anar incorporant efectes visuals als meus vídeos.

Vaig aprendre sobre cinema i efectes visuals en un canal de YouTube anomenat Film Riot i cada cert temps organitzaven concursos de curtmetratges. Mai no vaig guanyar, però sí que vaig agafar moltíssima experiència. I una vegada vaig fer un vídeo per a un concurs a l’escola i vaig aconseguir un segon lloc.

Vaig tenir l’oportunitat de presentar-me al Participa Méliès els anys 2016, amb Art Mystery, i 2018 amb Un suspiro de inspiración, dels quals em sento molt orgullós. Ara tinc previst participar en un festival de cinema.

D’on va sorgir la idea del curtmetratge?

Sento que tots tenim persones que estimem però que viuen lluny i gairebé mai no veiem. Órbita del corazón està inspirada en aquest tipus d’escenaris, en el fet que, encara que no puguem veure aquestes persones, sabem que hi són, que pensen en nosaltres i això motiva, ja que hi ha l’esperança de poder-les veure.

Què destacaries de l’univers cinematogràfic de Méliès?

La seva habilitat per transportar a mons fantàstics tot i les limitacions de l’època! I que els seus treballs eren innovadors i estimulaven la imaginació de les persones, encara que només fos durant un instant.

Si haguessis d’escollir un dels trucatges de Méliès, quin triaries?

El joc d’escala és molt versàtil. Pot semblar que tens als teus vídeos coses cares o increïbles, com ara una nau espacial o un edifici que en realitat és un model petit. És una tècnica accessible a qualsevol pressupost, i més avui dia que tenim a l’abast l’efecte del croma.

Entre escriure el guió, la música, rodar, editar, etc., quant de temps vas trigar a fer el curtmetratge i quina part vas gaudir més?

El que vaig aconseguir més ràpid va ser la idea: la vaig escriure al meu telèfon i la vaig enviar als amics, i després ens vam posar a veure la logística de la filmació, com serien el vestuari i els objectes… I vaig decidir limitar la paleta de colors a blaus, grocs i cafès, i que el vermell s’utilitzaria per representar coses importants per a la història. Vaig trigar 3 mesos a fer el curtmetratge, però entremig hi va haver un període de descans.

La part que més vaig gaudir va ser la filmació: anar a les localitzacions i imaginar quines preses serien les adequades per explicar la història, tot i els canvis que es van produir pel camí.

Quina va ser la principal dificultat en realitzar el curtmetratge i com la vas resoldre? Per contra, quina va ser la tasca més senzilla a l’hora de fer-lo?

Aconseguir llocs i escenaris que s’adaptessin a la idea que tenia va ser un repte, però potser el més difícil va ser fer coincidir el temps de l’actor amb el meu, ja que en Renato tenia una agenda força ajustada a causa de la Universitat. Per això va ser necessari agafar unes setmanes de descans en època d’exàmens, però tot es va solucionar amb l’arribada de les vacances.

Una altra dificultat va ser filmar l’escena de quan ja és al cometa. Aquell dia el vent bufava molt fort, i això ens va complicar tant l’accés com que la bústia s’aguantés dreta. Però, en retrospectiva, el vent va ajudar força a generar l’efecte d’un lloc desèrtic i desconegut, a més d’estar viatjant per l’espai.

El més fàcil, irònicament, va ser editar i realitzar els efectes visuals, ja que tenia tot el control i va ajudar molt el fet que ja tenia una idea concreta del que volia. Aleshores només va ser treballar en això.

Quina ha estat la satisfacció més gran?

Haver aconseguit els meus propòsits en el curtmetratge. És un sentiment inexplicablement bonic veure a la pantalla tot allò que has imaginat dins del cap, per exemple l’escena de la llanta de bicicleta a prop de la lent de la càmera que representa l’òrbita i amb el crepuscle de fons. I també que al final vaig obtenir una reacció real del meu actor en llegir la carta.

Amb quin equip tècnic i humà has comptat per realitzar el curt?

La càmera que vaig utilitzar per a aquest curtmetratge va ser una Nikon D3300, i vaig fer servir l’objectiu del kit, un 18-55 mm, i un altre que em va prestar un amic, un 50 mm que em va permetre rodar amb poca llum.

També em vaig descarregar una aplicació que em deia quan seria la posta de sol, bàsicament per filmar a “l’hora màgica”, que és quan aconsegueixes aquell to daurat en la imatge; i també “l’hora blava”, que és el moment just després que s’amagui el sol. Realment vam aconseguir imatges de molta bellesa, que semblen fetes amb filtres però que són 100% reals.

Vaig tenir l’ajuda de diversos amics: Henri Serna, Adrián Martínez, que és el germà d’en Renato, i Luis Rodríguez, que va ser el pilot del dron per a unes preses que van quedar increïbles. El meu germà Alan em va ajudar com a doble de cos d’en Renato en algunes escenes, i el meu germà Omar com a ajudant de producció.

Què creus que hauria fet Méliès amb una càmera com la que has guanyat amb el premi Imaginació al Poder?

Crec que la càmera 360 té moltíssim potencial creatiu. Méliès potser hauria creat una pel·lícula 360 immersiva com Carne y Arena d’Alejandro G. Iñárritu, o l’hauria utilitzat per realitzar efectes de “planeta petit” o de formes abstractes.

Quins consells donaries als futurs participants en el concurs Participa Méliès perquè deixin volar la imaginació?

Per trobar una idea, vés al teu voltant, als teus problemes, les teves motivacions, allò que t’agrada o que no t’agrada, que t’agradaria canviar. Aquesta seria una base i, llavors, pensa en un escenari: hi ha moltíssimes històries i pel·lícules que utilitzen metàfores per representar problemes o sentiments, així que pensa on posaries o com representaries aquell problema. Pot ser un animal, un planeta, etc., però sempre has de tenir en compte que, en tractar-se d’un curtmetratge força petit, no has d’explicar tota la història sinó una escena, i deixar que la gent tingui interès per descobrir què segueix o d’on prové. Recorda que menys és més.

Explica’ns com vas descobrir el concurs i si tens ganes de tornar a participar en la pròxima edició. Si és així, has pensat alguna idea de la qual ens puguis avançar algun detall?

Buscant concursos a Internet vaig descobrir aquest el 2016. Em va semblar molt interessant la temàtica de fer homenatge a un dels primers cineastes i em va cridar l’atenció com n’era, d’internacional.

Sí que m’agradaria tornar-hi a participar, i una idea que tinc és parlar una mica de la preservació del cinema antic, ja que és part de la història.

Órbita del corazón es un curtmetratge molt emotiu. D’on sorgeix la idea? Hi ha una història darrere?

La meva gran inspiració són històries d’amics i personals, d’amistats que s’han creat a través d’internet però després no els ha estat possible veure’s en persona. Al desembre del 2018 un amic va complir aquest somni i va ser una motivació. Només havia de buscar un escenari metafòric, i sempre m’han fascinat les estrelles i la ciència ficció. Una altra inspiració també va ser la pel·lícula El Petit Príncep, del 2015.

Com vau rodar els efectes especials?

Sempre m’han fascinat els efectes especials i visuals, i amb aquest projecte vaig veure l’oportunitat de crear grans coses amb un pressupost molt ajustat. Per fer que el meu actor volés, primer vaig filmar a la localització, i això em va servir per tenir referències d’il·luminació. Després vaig filmar en Renato en diferents posicions davant d’un fons verd que vam col·locar al portal de casa seva, i aleshores vaig demanar-li que es pengés d’un tub per poder gravar només els peus “flotant”. D’aquesta manera, a l’ordinador vaig unir la part del tors i la part dels peus per fer que flotés en l’espai.

En un primer pla de la cara del protagonista on es veuen les estrelles al fons i a les seves ulleres es reflecteix l’asteroide al qual es dirigeix, l’escena és 90% real, i l’altre 10% són animacions que vaig crear d’estrelles i de l’asteroide, que vaig posar en dos monitors per generar així bokeh i reflex real.

Per al cometa i els asteroides vaig filmar pedres interessants que vaig trobar. Les vaig col·locar en un fons blau, en una taula giratòria o amb la càmera en mà, i va ser un simple truc d’escala, tot i que amb l’ordinador vaig afegir núvols al voltant del cometa. Les nebuloses subtils són imatges de fum d’un misto.

Per a les escenes en què s’enlaira de la Terra hi ha tres parts. Primer veiem que s’encenen els motors: això es va aconseguir enviant gradualment la llum de la làmpada amb gel càlid als tubs d’alumini de la motxilla que després vaig retocar a postproducció.

La següent presa és del protagonista enlairant-se: simplement és apuntar la càmera en un angle contrapicat i moure-la de dalt a baix ràpidament. Després vaig afegir-hi pols a postproducció. En la presa següent vaig retallar diverses imatges de perfil d’en Renato, les vaig unir i animar perquè aixequés el cap i després vaig afegir-hi fum i pols. I quan aterra va ser un procés similar a l’anterior, però vaig filmar dues preses, una sense en Renato i una altra en què li vaig demanar que saltés per simular un aterratge. Aleshores vaig agafar la primera imatge abans que caigués a terra i vaig retallar per animar-lo baixant, mesclant la presa on no hi era, i quan salta és força convincent.

Un altre efecte petit però important és el rellotge que s’enduu en Renato. Originàriament, havia de ser un rellotge de sorra, gràcies a la idea del meu amic David Zavala, però va ser impossible aconseguir-ne un. Llavors, vaig tenir la idea de fer-lo digital. En realitat és només un carregador de bateries AA, però vaig poder animar els números d’una ràdio digital i animar-los per sobreposar-los al rellotge.

Sempre m’ha encantat l’stop motion, i vaig voler-lo inclourem en aquest projecte. Vaig pensar que encaixava perfectament amb l’estètica del curt. Va ser una mica difícil, però estic feliç perquè ho vam aconseguir, tot i que en algunes escenes vam utilitzar el meu germà Alan, on no se li veu el rostre.

La música i l’actuació del protagonista ajuden molt a generar emoció en l’espectador. On vau trobar l’actor i com el vau ajudar a transmetre les emocions? I la música?

Renato Martínez és un gran amic meu. El conec des del 2014 i, tot i que ha sortit en alguns dels meus curtmetratges com a personatge secundari, sempre havia pensat en posar-lo com a principal en algun projecte, i va ser aquest. La raó per la qual el personatge es trasllada en bicicleta és perquè jo sabia que a en Renato li fascinen.

Una cosa que m’encanta explicar és que, a l’escena en què el personatge d’en Renato llegeix la carta, la seva reacció va ser “real”, ja que li vaig demanar a la seva xicota, la Daniela, que li escrivís una carta sense que ell en sabés res, i el dia del rodatge suposo que ell s’esperava un full en blanc, però la seva sorpresa va ser força emocional.

La música va tenir un paper important, perquè per inspirar-me durant el rodatge i l’edició del curtmetratge vaig estar escoltant el tema Fyrsta, del grup de post-rock islandès Sigur Rós. Realment em va ajudar moltíssim i hauria desitjat que fos la música final del vídeo, però per seguir les regles, vaig buscar una cançó de post-rock similar i estic feliç d’haver trobat Listen And Forgive de John Fulford, que és molt emotiva.

“Órbita del Corazón” d’en Zamir Hernandez Ramos