Notícies

  • Entrevista a l’Alejandro Garrido García, Premi del Públic a Participa Méliès

    6 agost, 2018

    Amb 1.069 vots, Chispas de Novilunio va obtenir el Premi del Públic a la 6ª edició de Participa Méliès. Entrevistem al seu director, l’Alejandro Garrido, com ja vam fer amb els directors d’altres curtmetratges premiats aquest any – Yeray David Rodríguez (premi “Imaginació al poder”) i José Germán Ariza (premi al Millor Vídeo a la Categoria general). Garrido ens parla de l’origen del seu interès pel cinema, de la importància de tenir un equip darrere i de la satisfacció que va despertar-li veure el resultat final.

    Quan va néixer el teu interès pel cinema?

    Jo crec que, de forma indirecta o inconscient, sempre m’han fascinat les històries; treballar en el guió, modificar-lo sobre la marxa, perfilar la història… fins a acabar un gir inesperat a la part final.

    Sí, des de ben petit puc dir que això em passava d’una forma inconscient, quan jugava amb la meva germana gran a ‘mames i papes’, a ‘la classe’… Ens inventàvem mil històries amb personatges de tot tipus. Fins i tot la meva mare gravava amb la seva càmera moltes d’aquestes obres de teatre improvisades a la sala d’estar o altres habitacions de casa.

    Així que sí, l’interès per allò que crec que és el cinema, l’emoció de crear i donar forma a una història, que ha de ser visionada i entesa per la resta… tot va començar inconscientment.

    De forma conscient? Les mil i una vegades que he vist El ejército de las tinieblas, d’en Sam Raimi, amb solament 5 o 6 anys, va ser sens dubte una pel·lícula que em va apassionar des de ben petit i, per tant, la que em va despertar aquest interès pel cinema.

    Havies fet algun altre curtmetratge anteriorment?

    Sí, Chispas de Novilunio ha estat el nostre quart curtmetratge. Mirant enrere, he comprovat, encara que soni a tòpic, que a cada treball, amb més o menys èxit, es sumen de forma sorprenent una gran quantitat d’aprenentatges. I, per tant, polir els treballs, l’atenció al detall a cada producció… tot, absolutament tot suma un grau i una experiència per a propers treballs.

    Què et va inspirar a plasmar la vida de Méliès en un curtmetratge?

    En realitat, no volíem necessàriament explicar una història sobre Méliès. Simplement volíem basar-nos en una idea o concepte general, a partir de la qual desenvolupar la resta. Després de vàries hores donant-li al ‘coco’, on el meu soci i productor, Iñaki Biarte, i jo, no trobàvem la clau o l’argument adequat, finalment va arribar la meva parella a casa i ens va dir una cosa que ens va deixar pensant, una única paraula: Serendipitat… i clar, allà va arribar el llum: era una estructura perfecta per explicar una història. Després, simplement vam aplicar-ho a la vida de Méliès; creiem que realment la serendipitat s’ajustava perfectament a la vida de Méliès: la cerca i el patiment per aconseguir alguna cosa que mai arriba i que, per accident, o sense voler o pensar-hi, de sobte descobreixes quelcom més gran que el que buscaves inicialment. Crec fermament que la vida de Méliès i el seu èxit van venir d’aquest concepte de la serendipitat. Crec fins i tot que el diccionari hauria d’acollir com a exemple la vida de Méliès (riu).

    Això no vol dir, per descomptat, que Méliès no fos un geni… però és curiós com va arribar a les seves mans el cinematògraf, d’una manera tan accidental i fortuïta, en un temps on la informació estava a l’abast de molt pocs, no com ara que vivim en plena era de la informació. Méliès va ser un geni, però sens dubte va tenir una gran sort i, conseqüentment, nosaltres també, per rebre el seu gran i preciós llegat.

     
    Chispas de Novilunio
     

    Coneixies la vida i la cinematografia de Méliès en profunditat abans de realitzar el curt? Què destacaries del seu univers cinematogràfic?

    La veritat és que vaig descobrir a Méliès gràcies a la pel·lícula de Martin Scorsese; a partir d’allà, vaig veure alguns clàssics a YouTube, i també un documental molt bo sobre la vida de Méliès, que es troba a Filmin.

    El que més destacaria de Méliès és el canvi en la percepció del cinematògraf. Per damunt de la resta, crec que el més important és que va deixar de veure’s el cinematògraf com un instrument documental; i crec que ell va aconseguir donar-li el matís d’espectacle. Canviant aquest simple concepte ja va venir tota la resta. La gent va començar a explicar històries, cada cop més elaborares. La ficció va prendre forma i es va consolidar. I tot gràcies a ell, que va veure l’oportunitat, no només de seguir sorprenent amb l’il·lusionisme cinematogràfic, sinó d’utilitzar el cinematògraf com a un instrument d’espectacle i oci per a tot el món.

    Quina va la dificultat més gran que vas tenir al fer el curtmetratge i com la vas resoldre?

    Sent totalment sincer, et diria que el més difícil va ser absolutament tot. Aquest projecte ha estat realitzat al mil·límetre i treballat a tots els nivells i departaments fins al més mínim detall. El més estrany, és que hem estat només dues persones encarregant-nos de tot. Res és casual; volíem, dins les nostres humils possibilitats, traslladar l’espectador a ple segle XIX. Com et pots imaginar, crear-ho tot entre dues persones ha requerit molt d’esforç. Dit això, com a director del curtmetratge, i fins aquí volia arribar, he de dir que el més difícil de tot ha estat organitzar, recordar, apuntar, mostrar, corregir… absolutament tot durant tot el rodatge.

    En ser pràcticament l’única persona que coneixia la feina feta durant la preproducció, parlem de quatre mesos de feina, aconseguir mantenir el vaixell sobre l’aigua ha estat realment difícil. Qualsevol error, distracció o oblit podria haver estat fatal. El desgast psicològic i de concentració va ser francament alt. Finalment, per molt que un sigui el director i vulgui arribar a absolutament tot, he après, en aquest projecte, que és molt important tenir un cap del departament de producció, un ajudant de direcció que sigui la teva ment en tot moment. Més que res, perquè si no un pot acabar totalment boig.

    Quina ha estat la tasca més fàcil a l’hora de realitzar el curt?

    Cap tasca ha estat fàcil. Però explicaré una cosa que va passar quan vam anar a gravar exteriors al parc. Parlo del pla en el qual Méliès passeja solitari i pensatiu i, de sobte, es troba per casualitat un cartell a un fanal. Com es pot veure, el carrer el vam ambientar de forma que semblés un carrer del segle XIX, amb serradures, excrements de cavall, etc. Doncs bé, a l’storyboard jo havia dibuixat els excrements de cavall, i el cert és que per mi era molt important aconseguir-los per ambientar degudament el carrer.

    No obstant, setmanes prèvies al rodatge, vam anar deixant el tema dels excrements. Fins al punt que no sabíem si construir-los amb argila i serradures. Es va anar deixant i deixant. Arribat el dia del rodatge, anàvem a grava aquest pla. A prop del parc hi ha una hípica i vaig pensar que trobaríem excrements de cavall naturals. Malauradament, aquell matí no vam trobar-hi res. De camí al pont, on gravaríem el pla, estàvem ja resignats a gravar el pla sense els excrements de cavall. Ens vam parar a l’ombra a prop del pont i prendre aire abans d’apropar-nos al pont on picava el sol de ple. De sobte, a la llunyania, un grup de cavalls, tres o quatre, s’apropaven a nosaltres. No m’ho podia creure. Finalment, un cop de sort i d’ajuda “divina”. Estava tan content que vaig començar a córrer cap al camí d’on venien els cavalls, buscant-hi excrements. Em vaig posar guants de plàstic i finalment ja ho veieu…

    Crec que és l’única cosa que vaig aconseguir fàcilment, els excrements de cavall.

     
    Chispas de Novilunio
     

    Quina ha estat la teva major satisfacció?

    Crec que la satisfacció més gran d’aquesta feina ha estat emprar una tècnica diferent de la resta dels participants. Crec que hem aconseguit parar de Méliès des d’un estil contemporani i realista. M’explico: era difícil parar de Méliès sense caure en un estil còmic-fantàstic-pla general, donat precisament de la referència del cinema del mateix Méliès. Crec que va ser un encert utilitzar aquest realisme per construir el drama i l’emoció del final. Fins i tot m’atreviria a dir que els trucatges amb els quals havia de complir pel concurs estan perfectament integrats dins d’aquest drama i realisme, sense caure, repeteixo, en el fet fantàstic i espectacular… Crec que la gent es posa dins la pell del personatge de Méliès, què li passa?, descobrirà allò que el faci triomfar de veritat?, i, dins d’aquestes preguntes, la resta passa desapercebut o s’accepta dins del drama psicològic del personatge.

    Per descomptat, tots els estils són lícits i encertats, però va ser una satisfacció real i personal haver aconseguit el resultat que volíem.

    Amb quin equip tècnic i humà has comptat per finalitzar el curt?

    He de reconèixer que aquest projecte ha estat fruit del duríssim treball de dues úniques persones. Parlem d’una preproducció i un desenvolupament del curtmetratge a tots els nivells on Iñaki Biarte i jo ho hem preparat absolutament tot: del color de les camises de Méliès fins a la fabricació artesanal del cinematògraf dels germans Lumière.

    Després, durant el rodatge, ens vam servir de la gran ajuda d’un altre dels membres de l’equip, Víctor Sánchez. També s’ha de parlar de l’Álvaro Luengo, un documentalista street de Salamanca que va treballar i va desenvolupar una gran feina com a segon operador de càmera. Per descomptat, nomenar la meva parella Karina Izquierdo, que també va treballar durant el rodatge com a maquilladora, a més de suportar aparatoses posades en escena de croma a casa.

    Maite Casillas, que va interpretar el paper de la dona Méliès. El Pare Ramón, que va posar a la nostra disposició el teatre del Instituto Santísima Trinidad. També nomenar a tota aquella gent que va venir per fer de públic a la primera escena del curtmetratge.

    Què creus que hauria fet Méliès amb una càmera 360 FLY com la que has guanyat amb el Premi del Públic?

    És difícil saber-ho, però crec que construiria un escenari totalment circular i tancat, posaria una càmera enmig i rodaria alguna escena còmica amb persecucions i marcians.

    Què vas sentir en rebre tants vots i, finalment, el Premi del Públic?

    Crec que va ser molt emocionant, ja que vam estar en la segona posició durant unes hores agòniques en les quals l’altre curtmetratge participant, Beyond Channel, es va posar primer i no deixaven de sumar vots en tot moment. Finalment, gràcies a la confirmació de vots dins dels correus electrònics vam aconseguir posar-nos per davant la classificació i, finalment, guanyar.

    Ha estat una campanya dura pel que fa a divulgació i promoció del mateix concurs. Això demostra el que és difícil és fer arribar un vídeo a la gent i com complicat és arribar a fer-lo viral.

    Tens algun consell per qui vulgui enviar el seu curtmetratge a properes edicions de Participa Méliès?

    El meu consell és que tant se val la idea inicial del curtmetratge, s’hi ha de deixar tota l’ànima i la passió possibles per aconseguir fer realitat aquella idea. L’estudi i la dedicació constants són molt importants pel món del cinema. Res és casual. Tot té un perquè. Treballar al mil·límetre cada escena, cada pla, ser perfeccionista… Aquesta és la línia que seguim el meu equip i jo, amb la que esperem tenir èxit algun dia. Així que molts ànims i molta passió, aquesta és la recepta.

     

Tornar a dalt
Tancar
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar la teva accessibilitat, personalitzar la teva navegació, recopilar informació estadística sobre els teus hàbits de navegació, mostrar publicitat i anuncis relacionats amb les teves preferències. Si continues navegant, considerem que acceptes el seu ús. Pots canviar la configuració o obtenir-ne més informació a Política de cookies