Entrevista a Yeray David Rodríguez, guanyador del premi Imaginació al Poder

Iniciem una sèrie d’entrevistes als guanyadors de la sisena edició de Participa Méliès per saber més sobre el rodatge dels curtmetratges premiats: què va animar als seus creadors a presentar-se al concurs, com van descobrir a Méliès o quins consells tenen per futurs participants de properes edicions. Comencem amb Yeray David Rodríguez Domínguez, de Las Palmas de Gran Canaria, que va emportar-se a casa el premi Imaginació Al Poder amb Georges Méliès presenta: Historias Alucinantes de H.G. Wells, un curtmetratge que planteja la unió de les dues ments pioneres de la ciència-ficció, jugant amb la idea de com seria una adaptació cinematogràfica dels contes de H.G. Wells com La màquina del temps o La guerra dels mons, de la mà de Georges Méliès.

D’on surt el teu interès pel cinema?

Principalment pel meu pare. Quan jo era ben petit, s’esforçava a buscar pel·lícules que poguéssim veure junts per anar més enllà de les típiques produccions dirigides al públic infantil. Recordo veure pel·lícules com Laberint o Legend. Algunes em resultaven estranyes o fins i tot inquietants, però despertaven la meva curiositat i alimentaven el meu interès pel mitjà.

Havies realitzat algun altre curtmetratge anteriorment

Porto temps explorant en profunditat la creació visual en el sentit més ampli, utilitzant diverses eines digitals. En alguns casos amb diàleg i actors, però no les he difós més enllà del meu cercle d’amistats i les meves xarxes socials.

Com se’t va acudir la idea d’unir l’estil de Georges Méliès a l’univers de les històries de H.G. Wells en el teu curtmetratge?

Va sorgir de forma natural des que vaig començar a pensar en el projecte. Són personatges amb grans similituds: a més de ser contemporanis – solament els separen cinc anys – els dos van ser avançats al seu temps: Méliès visualitzant el cinema com a un veritable espectacle de creativitat i experimentació artística, i Wells per concebre la literatura fantàstica com un vehicle per la reflexió social i la denúncia dels abusos del poder i les classes dominants. De fet, l’estètica victoriana amb què sovint s’il·lustren els relats de Wells és molt pròxima a la dels decorats i elements escènics de les pel·lícules de Méliès.

Sincerament, no veig gens desgavellat que alguna de les pel·lícules destruïdes de Méliès realment fos una adaptació de, per exemple, La màquina del temps, la primera novel·la de l’escriptor. El que si veig més difícil és que les copies les fes en Blu-Ray, clar.

Què destacaries de l’univers del cinema de Méliès?

Sens dubte, la seva refrescant llibertat creativa. Fa temps que el cinema de distribució massiva està encotillat per les taquilles, la crítica, els premis… el cinema de Méliès, almenys en la seva faceta conceptual i narrativa, és completament lliure, i sembla solament motivat per la intenció de sorprendre o meravellar a l’espectador, com si fos un joc. Altres aspectes, com la seva perícia tècnica o l’anticipació del llenguatge cinematogràfic, són també destacables, per descomptat.

Entre escriure el guió, preparar les il·lustracions, rodar, editar… quant temps t’ha suposat realitzar el curtmetratge i quina fase has gaudit més?

Si uníssim totes les estones aquí i allà que he dedicat al projecte durant mes i mig, probablement seria una setmana o 10 dies a temps complet.

Possiblement el més divertit va ser la concepció del guió, perquè tenia moltíssimes idees que vaig haver de descartar per falta de temps o recursos. Concebre trucatges artesanals pels efectes especials, similars als que utilitzava el mateix Méliès i oblidant l’Adobe Premiere o el Blender, també va ser realment estimulant.

Quina ha estat la major dificultat que has tingut al realitzar el curtmetratge i com l’has resolt? D’altra banda, quina ha estat la més fàcil?

El més difícil ha estat sens dubte la integració de les gravacions en viu amb les aquarel·les. Jo havia utilitzat abans la tècnica del croma, però de forma molt precària, amb un llençol penjat a la paret, que no era suficient per al resultat que volia al curt. Per resoldre-ho, vaig comptar amb la inestimable ajuda del Centro Cultural Gran Canaria Espacio Digital, que em va deixar un croma professional i em van donar alguns consells per eliminar el fons.

El més fàcil va ser probablement concebre la idea i el guió: córrer per la fantàstica avinguda marítima de Las Palmas de Gran Canaria fa que les idees creatives flueixin intensament i el concepte inicial va sortir ràpidament.

Quina ha estat la teva major satisfacció?

Sens dubte, que el resultat s’assembli, encara que sigui parcialment, al que tenia present a l’inici. I després, està clar, que un jurat de grans professionals reconegui la meva feina dins el certamen sempre anima a seguir explorant el mitjà.

Amb quin equip, tècnic i humà, has comptat per finalitzar el curt?

Per la gravació vaig utilitzar una càmera Canon 750D amb un objectiu Tamrom 18-200. És un equip molt modest, però tremendament versàtil i fiable. L’equip d’il·luminació, tres focus incandescents amb els seus peus, me’l van proporcionar uns bons amics dels col·lectius Escuela Libre de Teatro de Las Palmas de Gran Canaria i Titiriclown. Com ja he comentat, també vaig utilitzar un croma portàtil proporcionat per Gran Canaria Espacio Digital. Pels efectes especials vaig utilitzar trucatges casolans com la tinta xinesa, aparells per fer bombolles de sabó i casseroles amb aigua bullent.

Pel que fa al software, vaig necessitar l’ajuda d’un vell amic, Adobe Photoshop, per processar les aquarel·les, i l’Adobe Premiere per l’edició. Vaig utilitzar recursos Creative Commons pels efectes de cel·luloide, els efectes de so i la música, composta pel genial Kevin MacLeod.

Pel que fa a l’equip humà, des del principi vaig comptar amb el suport i la paciència de la meva dona. Sent actriu de teatre, tenia molt sentit que també fos la coprotagonista del curt. La meva mare va posar a la meva disposició la seva enorme casa per utilitzar-la com a estudi de gravació. Així que tot va quedar en família.

Què creus que hauria fet Méliès amb una càmera 360 FLY com la que has guanyat amb el Premi Imaginació al Poder?

Sens dubte, li hauria permès plasmar moltes de les idees que probablement li passaven pel cap i que es veien limitades per la tecnologia de la seva època. Per exemple, imagino que hauria fet una versió immersiva del Viatge a la Lluna, projectat en un anell de pantalles al voltant de l’espectador. També li hauria pogut ser útil a Viatge a través de l’impossible, per donar més espectacularitat als viatges en tren o submarí.

Quins consells tens per animar a fer que els futurs participants de Participa Méliès deixin volar la seva imaginació en els seus curtmetratges?

El procés creatiu és diferent per cada persona, però crec que és molt important dedicar-li temps a la primera fase, la més important: la del concepte, la idea germinal, on neix allò que es vol transmetre. No crec que es pugui planificar l’epifania d’una idea genial com qui segueix un algoritme. Les millors idees poden sorgir espontàniament durant un passeig, estant tombat a l’herba d’un parc o al sortir d’un refrescant bany a la platja. Per mi, és en aquells moments quan la ment va lliure i s’estableixen connexions que poden donar lloc a conceptes meravellosos.

Finalment, crec que també és convenient evitar lligams, principalment els que es posa un mateix pel pes i la influència dels seus propis referents i preferències culturals, o la pressió de la resposta dels espectadors. A vegades, seguir la filosofia de “balla com si ningú estigués mirant” pot ser realment útil.

Com vas conèixer el concurs? Tens ganes de tornar a participar-hi? Si és així, tens alguna idea ja en ment de la qual en puguis avançar algun detall?

Teníem clar que no ens podíem perdre una exposició sobre Georges Méliès. L’atmosfera a l’interior em va resultar molt estimulant, i tenint en compte l’interès que sempre he tingut pel personatge, vaig decidir que tenia que aportar alguna cosa.

Sí, per descomptat m’agradaria tornar a participar però només si sorgeix la guspira d’alguna cosa totalment diferent, potser més experimental i radical. L’única cosa que puc avançar és que, si sorgeix la idea, potser és TANT radical que no tingui la mínima possibilitat de guanyar res de nou al certamen… cosa que sovint fa més divertit el procés.